pregonscat

M’he llegit i rellegit els dos pregons de la Mercè, l’oficial, el de Javier Pérez Andújar, en castellà, i el contestatari o alternatiu de Toni Albà, en català. I no m’han agradat. No ho dic com a maniobra d’equidistància ni per quedar bé, és el regust que m’han deixat.

Al primer li trobo més intenció diguem-ne reparadora o justiciera que no pas fondària i pes intel·lectual. Ho dic perquè he sentit comentaris elogiosos en el sentit que és una peça d’alçada i d’una gran càrrega emotiva. Això segon no ho nego pas, sobretot perquè el terreny de les emocions és personal i segur que Pérez Andújar ha estat un pregoner emocionat, com ho deuen haver estat la majoria dels que s’han trobat en aquest paper. El text del pregó m’ha semblat un repàs, de vegades un llistat, del que són els seus referents culturals i emocionals en relació a Barcelona i àrea metropolitana. S’ha de tenir en compte que no és el mateix llegir que escoltar perquè una part important del sentiment que vol transmetre l’autor es perd, però així i tot…

Jo, en principi, m’hi hauria d’identificar amb aquesta Barcelona i Barcelonès dels barris, de la literatura popular, dels personatges bandejats per la història –alguns dels quals tan propers-, dels tebeos tan estimats de la meva infantesa i d’uns paisatges que em són propis com m’és pròpia la llengua castellana en què tot plegat es relata, la llengua dels meus pares i meva pròpia d’origen. Però resulta que hi veig trampa, potser més en qui li ha encarregat que no pas en qui l’ha escrit. Hi ha un caire soterrat de “aquesta és la meva Barcelona i no la vostra (la vostra catalaneta)” que no m’agrada, que no porta enlloc i amb la qual ni puc ni m’hi vull identificar. A aquestes alçades, porto pitjor que mai els tòpics i les anàlisis simples sobre origen, pertinença, identificació cultural, grups socials, llengua, lligams emocionals, etc. I encara que no se’n parli directament, sota la lletra del pregó, hi ha una música subtil que tracta d’aquestes coses.

A mi el Pérez Andújar reivindicador de la literatura popular, de la cultura popular (un tresor injustament tractat tot sovint), dels barris i del Quijote em cau bé i m’agrada. Trobo que hauria d’eixamplar la visió, que també hi ha coses molt bones i s’ho passaria molt bé. Si jo tot això ho comparteixo! No m’agrada quan es posa ressentit, quan menysprea signes i fets que per a uns altres són mostres sinceres dels seus sentiments i de les seves opcions polítiques. No entenc la visió simplista que destil·len algunes persones i grups d’esquerres identificant el que és català (especialment si és molt reivindicativament català) amb burgès, i per tant aliè, etc. Ara els joves rebenten tòpics i corsés, siguin de Santa Coloma, de Sant Adrià o de Manresa, de família catalana, andalusa, de Zamora o del Marroc. I la controvèrsia sobre immigrants i autòctons, populars i burgesos queda superat i Llegir més …

Via:: forumgrama

https://i0.wp.com/www.santako.com/wp-content/uploads/2016/11/pregonscat.jpg?fit=640%2C390&ssl=1https://i0.wp.com/www.santako.com/wp-content/uploads/2016/11/pregonscat.jpg?resize=150%2C150&ssl=1Tedi RocaGeneralM'he llegit i rellegit els dos pregons de la Mercè, l'oficial, el de Javier Pérez Andújar, en castellà, i el contestatari o alternatiu de Toni Albà, en català. I no m'han agradat. No ho dic com a maniobra d'equidistància ni per quedar bé, és el regust que m'han deixat. Al...Santa Coloma de Gramenet