Història
Els Ibers
Els orígens de Santa Coloma de Gramenet es remunten a l’època del neolític. El primer assentament-una petita agrupació de cabanyes construïda probablement amb branques d’arbres-data d’uns tres mil anys abans de Crist i estava situat en el vessant del Puigfred, on avui es troba l’Hospital de l’Esperit Sant. Els seus habitants eren recol · lectors, caçadors i agricultors.
De les restes arqueològiques trobades corresponents a aquesta època, destaca el Cau d’en Genís, un sepulcre megalític situat a uns cinc-cents metres del Poblat Ibèric Puig Castellar, constituït per un gran bloc de granit que descansa sobre altres roques més petites, suggerint l’entrada al que va haver de ser un corredor sagrat. Altres troballes (ceràmiques, ossos, etc.) Posen de manifest la presència humana en diversos punts com el torrent de les Bruixes o cancel Butinyà, en plena Edat del Bronze, entre els anys 1200 i 900 aC.
No obstant això, el descobriment del Poblat Ibèric Puig Castellar, que va tenir lloc el 1902 gràcies a la tenacitat de Ferran de Sagarra, aporta una informació transcendent per a la reconstrucció històrica de Santa Coloma. El poblat s’assenta al cim del turó del Pollo a 303metros d’altura. Té una forma allargada, de tipus cònic. Va ser per als ibers un enclavament defensiu estratègic.
Els ibers van ocupar una extensa franja litoral mediterrània, entre el Llenguadoc i Andalusia, cinc-cents anys abans del naixement de Crist. Governat per un consell d’ancians-la cúspide aristocràtica-, el poblat va representar l’estructura social bàsica d’aquesta civilització. Els ibers del turó del Pollo vivien de l’agricultura, mentre la ramaderia constituir una activitat complementària. La caça i la pesca van adquirir una gran rellevància, especialment la cinegètica, per laenorme quantitat d’animals que es podien trobar en els boscos adjacents. El comerç, curiosament, ja els va suposar una font important d’acumulació de riqueses.
El contacte dels ibers amb altres pobles mediterranis els va portar al descobriment i utilització de l’escriptura, si bé les inscripcions trobades són impossibles de traduir i representen encara avui un misteriós enigma.
La influència mediterrània va tenir també en ells un important impacte espiritual: es desenvolupa així un art ibèric de gran riquesa, fonamentalment religiós. En la tercera excavació del Puig Castellar (1954) es van trobar, entre altres objectes, una ceràmica amb forma derostro femení-una reproducció de la deessa Demeter, trucada en la mitologia púnica deessa de la fecunditat Tanit – i un capfoguer de ferro forjat dels segles IV-III aC. En l’actualitat, aquestes dues icones s’utilitzen per distingir als ciutadans i entitats que treballen en pro de la ciutat, en les edicions bianuals dels Premis Ciutat de Santa Coloma.
El poblat Puig Castellar va ser abandonat cap a l’any 150 aC i els seus habitants es van traslladar a la part més plana de Santa Coloma. Abans, al 218 aC, va tenir lloc el desembarcament dels romans a Empúries. Algunes tribus ibèriques es van revelar contra l’ocupació i altres van acceptar pacíficament la presència dels invasors. En el cas dels ancestres colomencs, el descens cap a la plana va poder ser una conseqüència del procés de romanització.
Baetulo: l’etapa romana
Inevitablement, l’arribada dels romans a Catalunya va provocar canvis importants en l’estructura social i en l’explotació de la terra. Les viles o cases de pagès van passar a ser la base d’una societat emergent en la qual finalment van acabar integrant els ibers. Santa Coloma es va enquadrar en l’àmbit de la ciutat de Baetulo (Badalona), centre de desenvolupament del comerç, l’administració i l’art. Es calcula que van haver d’existir set viles al terme colomenc durant l’època romana, la qual va tenir el seu moment àlgid enels segles I i II dC. Un forn, trobat a la zona coneguda popularment com el Motocròs, una roda de molí, diversos fragments de ceràmica i, sobretot, una tomba descoberta prop de la masia de can Zam són les restes arqueològiques més importants d’aquest període.
La decadència de l’Imperi Romà, les seves contínues crisis polítiques, les incursions dels pobles bàrbars (visigots i àrabs, entre d’altres) provoca nous canvis en la forma de la propietat. La ciutat perd importància en favor de les viles. Els terratinents emergeixen com la classe més poderosa, es fan amb grans explotacions agrícoles i consoliden el model feudal-els senyors cedeixen als camperols l’explotació de les seves propietats a canvi del pagament del delme-entre continus sobresalts (reconquesta, pillatges, incursions dels sarraïns, etc.).
Al començament del segle XI, sota el mantell protector del comte Ramon Berenguer, Santa Coloma, que aleshores es coneixia com la vall Carcerenya, comptava amb uns 120 habitants disseminats en masies, capelles, torres i molins. Tota la vall quedava sota l’administració de la Pia Almoina, un organisme caritatiu dependent del Bisbat de Barcelona on es conserven documents històrics datats entre els segles X i XIV.
Santa Coloma, màrtir o el naixement del poble.
Santa Coloma va ser una màrtir de la Marca Hispànica que als disset anys va ser assassinada pels romans (274 dC) pels seus ideals catòlics. La van matar a Sens, a 60 quilòmetres de París. Doncs bé, en 1187 el bisbe barceloní Bernat de Berga va consagrar amb el nom de Santa Coloma una església romànica que es va construir a l’espai que en l’actualitat ocupa la parròquia de Sant Josep Oriol. Seguint el costum de l’època, al voltant del temple van quedar delimitats els límits del terme administratiu del nou municipi.
Sorgeix així un petit llogaret compost per algunes edificacions que avui formen part del patrimoni històric i artístic de la ciutat, com la torre Balldovina, el molí d’en Tristany (Molinet), o les masies de can Zam, can Calvet, can Franquesa i la Torribera. Al nom de l’església se li va afegir el topònim del lloc-Santa Coloma de Gramenet-, que ve de «gram», una herba molt comuna i abundant llavors en els boscos de pins, roures, alzines i vinyes que s’estenien entre el riu Besòs i les muntanyes de Sant Mateu, Mosques d’Ase i Sistrells. El terme municipal colomenc ha superat ja els vuit segles de durada.
La torre de defensa més antiga, la torrassa-data del segle XI i forma part del conjunt que avui coneixem com a torre Balldovina -, es va erigir en aquella època de grans turbulències en el principal emplaçament defensiu, paper que va complir durant molt de temps: a la guerra civil que va enfrontar als partidaris del rei Joan II amb la Generalitat (1462-1472), una de les batalles més cruentes es va desencadenar en els seus voltants (novembre de 1471).
Al segle XII, el territori va ser de nou devastat a causa de les incursions dels almoràvits, a les que van seguir altres lluites entre àrabs i cristians. Al segle XIV es posa fi a la invasió àrab i comencen a proliferar les masies com a nuclis vertebradors de la població. D’aquesta etapa data la torre Pallaresa i, molt a prop, encara que fora dels límits de Santa Coloma, es construeix el 1416 al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Temps moderns
Malgrat els continus moviments de tropes, Santa Coloma va gaudir d’una certa prosperitat al llarg de tota l’Edat Mitjana. Entre els segles XII i XIV es van diversificar els cultius i es va aconseguir una major productivitat agrícola. A més, la seva escassa importància estratègica i militar-el poblat es trobava aïllat, allunyat de les principals vies de comunicació-li va permetre mantenir una certa integritat. Els camperols, per exemple, tenien dret a refugiar després de les muralles de Barcelona en el cas de greu perill. La jerarquia dels propietaris de les grans masies ser una altra constant d’aquest període.
Catàstrofes naturals, terratrèmols i epidèmies van assolar Catalunya al llarg del segle XV. La rutinària vida dels pagesos colomencs va quedar truncada per pestes endèmiques com la glànola (la pesta), que no va ser eradicada fins a mitjan segle XVI. Les calamitats no minvar en els dos segles següents, si bé les conseqüències per als habitants de Santa Coloma van ser més lleus, a causa, una altra vegada, del seu aïllament geogràfic.
Després de la Guerra de Successió (1714) el cens augmenta de manera espectacular: dels 144 habitants comptabilitzats en 1718, es passa a 731 en 1787. S’obre una etapa caracteritzada per un creixement moderat de la riquesa amb l’agricultura com a principal motor econòmic. El petit nucli urbà delimitat pels carrers Major i Safareig creix en direcció a la muntanya-els colomencs de llavors es refugiaven així de les crescudes del Besòs i de les malalties que provocaven les aigües estancades-i es va consolidar amb l’augment de la població. L’antiga església romànica va ser substituïda per un temple barroc a 1761.
La terra es manté en les mateixes mans, però amb una novetat: les relacions entre els propietaris i els camperols ja no són de tanta dependència com en l’Edat Mitjana. Apareixen figures tan dispars com els masovers (pagesos que vivien a la masia i treballaven en la propietat del terratinent) i els jornalers. L’agricultura travessa un moment d’esplendor. A les vinyes i plantacions de cereals i hortalisses que van acolorir el paisatge des de sempre, s’uneixen ara productes com el cànem i el lli, que floreixen a les llacunes properes al riu.
Primeres indústries: els artesans del XIX
El segle XIX no va començar amb bon peu. En 1803 01:00 riuada va provocar greus danys en els cultius. En 1808, durant la Guerra de la Independència, soldats napoleònics van assaltar el poble i van matar a 14 vilatans. La rèplica es va produir en l’anomenada batalla de Santa Coloma, el 22 de setembre d’aquest mateix any: les tropes de Milans del Bosch van derrotar als francesos, encara que aquests últims acabarien imposant el seu poder militar en un nou enfrontament, aquest cop a les rodalies de Sant Jeroni de la Murtra. La guerra, el nefand regnat de Ferran VII, la fam, la misèria i les epidèmies van colpejar amb força sobre els colomencs en aquest primer quart del segle XIX.
Malgrat aquests obstacles, Santa Coloma comença a créixer. En 1718había al poble 30 cases. Cent anys després el nombre d’habitatges s’havia quintuplicat. Es creen carrers i s’amplien altres ja existents, com les de Cases Noves (Vistalegre), Sant Pere, Pedró, etc.
La terra pertanyia a una desena d’individus-la majoria eren forasters-, entre les quals descollaban Ferran de Sagarra, el comte de Llar o Joan Franquesa. Gairebé tots els camperols eren pobres i el protagonisme social requeia sobre una elit de masovers que treballava per als grans hisendats.
Igual que en altres poblacions de la perifèria de Barcelona, cap a la meitat del segle s’inicia un tímid procés d’industrialització: apareixen tallers familiars del tèxtil, la importància per a l’economia local anirà progressivament en augment, el 10% d’una població, composta llavors per 1.500 persones, està emprada en aquestes manufactures. A més, s’instal · len de forma estable petits comerciants i artesans.
En 1861 el consistori va comprar uns terrenys per ubicar el cementiri nou. En 1872 es va establir al carrer Major l’escola de nenes o costura. En 1885 les dependències de l’Ajuntament, el Jutjat i l’escola es traslladen a l’era de can Pascali (plaça de la Vila). El 1886, a la carretera de Sant Adrià (carrer Anselm Clavé), obre les seves portes can Xaconet o cafè de dalt, que més tard seria la seu de la Lliga Nacionalista. En 1887 es va construir l’edifici de les monges dominiques (el primer col · legi privat de la localitat) en uns terrenys cedits per Ferran de Sagarra, qui també va donar l’espai suficient per aixecar un escorxador a prop de can Zam (1893). En 1895 es va celebrar per primera vegada la Festa Major d’Estiu per acomiadar les famílies barcelonines que estiuejaven a Santa Coloma.
Els estiuejants
A la fi del segle XIX diverses famílies de la burgesia barcelonina van posar de moda estiuejar a Santa Coloma: un dels pioners va ser l’historiador Ferran de Sagarra, propietari de la torre Balldovina i pare del cèlebre poeta Josep Maria de Sagarra. L’entorn geogràfic, el clima i la proximitat a la gran ciutat van facilitar aquesta migració que es repetia cada any entre els mesos de juny i setembre. Els senyors van comprar terrenys i van construir les seves cases d’esbarjo que van embellir la fesomia del poble. Les noves construccions es van agrupar envoltant el nucli originari de la vila: es van obrir carrers i es densificar altres com les del Pedró o la Rambla. Algunes d’aquestes finques van desaparèixer en la voràgine especulativa de la dècada dels 60 (can Gordi, can Nohet). Altres van aconseguir salvar-se i han estat recuperades i incorporades al patrimoni de la ciutat com can Muntlló, can Sisteré, can Franquesa o can Mariner, una antiga masia del segle XVII, que a finals del XIX va ser la segona residència dels Roviralta, els qui la van reformar i ampliar, en la dècada dels vuitanta es va convertir en un casal de barri (la recuperació de la masia i la plaça adjacent, va ser obra de l’arquitecte colomenc Xavier Valls, mort en l’atemptat d’ETA contra els magatzems Hipercor).
L’edifici més emblemàtic d’aquella etapa és can Roig i Torres. Avui convertida en escola municipal de música, aquesta mansió, una de les més belles de la ciutat, barreja de forma harmònica els estils noucentista i modernista. Va ser construïda entre 1906 i 1912 per Rafael Roig i Torres, un home adinerat que, entre altres càrrecs, va ocupar els de cònsol de l’Uruguai a Barcelona i tinent d’alcalde a l’Ajuntament barceloní.
La influència de la colònia barcelonina va ser gran, tot i que les relacions socials entre estiuejants i nadius sempre van ser molt classistes: alguns forasters evitaven deliberadament el contacte amb el poble pla, es refugiaven en les seves torres amb jardí i, com a màxim, es deixaven veure a la missa del diumenge. La presència temporal d’aquestes famílies adinerades va suposar una millora econòmica per a un sector de la població colomenca. A petició dels estiuejants, l’Ajuntament va crear el 1895 la Festa Major d’Estiu per complimentar i acomiadar tan ínclits personatges. Tanmateix, l’antiga festa de la patrona, el 31 de desembre, mai va deixar de celebrar-se.
En contrast amb aquestes anades i vingudes de famílies riques, es produeixen les dues primeres onades migratòries modernes, encara que de molt reduïdes proporcions: una procedent de l’interior de Catalunya i una altra, d’Aragó, que es va conèixer popularment amb l’apel · latiu dels aragonesos. En ambdós casos les dificultats d’integració van ser mínimes. Es tractava de jornalers, mà d’obra agrícola.
El segle XX
En les albors del segle XX van sorgir al costat del riu noves indústries que s’acabarien imposant als petits tallers del tèxtil. La posada en marxa de fàbriques com les del paper, cancel Baró o can Sala va millorar l’economia de moltes famílies colomenques. No obstant això, les condicions laborals que oferien deixaven molt a desitjar. Jornades llargues i esgotadores, abusos de patrons i capatassos, nul · les condicions de salubritat i pèrdues d’ocupació de forma cíclica van ser els factorers que van caracteritzar un panorama de sobreexplotació, reflex, d’altra banda, de la situació social de l’època i de la mentalitat de els empresaris de llavors. Però, contràriament al que succeïa a Barcelona, van ser molt escassos els conflictes entre obrers i patrons. El sindicalisme a aquest costat del Besòs es trobava en bolquers.
El procés d’industrialització es va expandir en les primeres dècades del segle XX. En portes de la II República existien 30 fàbriques a Santa Coloma.
A principis del segle XX, el poble requereix transformacions, posar-se a l’altura dels nous temps i els canvis no trigarien a arribar. Llorenç Serra és elegit alcalde el 1906. Un any després, l’Ajuntament autoritza a la Companyia Barcelonesa d’Electricitat la instal · lació de la xarxa de l’enllumenat públic que, en poc temps, s’estén a tot el municipi. El telèfon i el cinematògraf són altres invents que s’incorporen a la vida quotidiana dels colomencs (les projeccions de cinema van començar el 1909 en una sala de can Xaconet). A la dècada dels vint, Santa Coloma de Gramenet trenca definitivament amb el seu aïllament de segles en inaugurar el pont sobre el riu Besòs. La connexió amb Barcelona deixa de ser una penosa i perillosa travessia per esdevenir un fet rutinari i sense especial rellevància. Aquesta obra va tenir una transcendència enorme, ja que va multiplicar les possibilitats de trànsit de les persones i va acabar amb l’ideal bucòlic / pastoril del poble pagès. En 1915 es consagra l’església Major que va substituir com a parròquia l’antic temple barroc (d’estil neogòtic, la nova església va ser finançada gràcies a la petita fortuna que va llegar per aquest fi el sacerdot colomenc Jaume Gordi). En 1917 es funda el Sanatori de l’Esperit Sant que en un principi acull malalts tuberculosos. En 1922 la Mancomunitat compra els terrenys de la Torribera per edificar la Clínica Mental. El 1929 es va obrir el servei d’autobusos Santa Coloma-Barcelona, que va substituir l’antic, que cobria l’itinerari Santa Coloma-Sant Adrià des de 1921.
En aquest període hi ha canvis urbanístics importants: es construeixen voreres i clavegueres i s’amplia la plaça de la Vila. Però altres projectes interessants, com el de l’Eixample, que, entre altres objectius, preveia la construcció d’una plaça cèntrica des d’on sortien rambles i avingudes, va quedar reduït al no-res per la febre especulativa que ja per llavors començava a fer estralls.
L’especulació dels cupons
Mentre Europa estava embrancada en la primera Gran Guerra, a Catalunya es vivia una etapa de prosperitat econòmica que va provocar un increment considerable de les classes mitjanes. En 1916 Anselm de Riu i Fontanilles, un comerciant català que havia viscut Argentina i que va fer fortuna amb el conflicte bèl · lic, va fundar la Companyia Nacional de Terres. Aquesta societat va comprar els terrenys dels grans propietaris del municipi i després els va parcel · en finques de dimensions reduïdes per vendre-les a petits botiguers i obrers de Barcelona. Els Banús, una altra de les famílies acabalades del poble, copiar la idea i van vendre les terres dolentes per al cultiu. Al llarg d’una dècada, es va especular a través del sistema que es va conèixer amb el nom de estampeta verd, uns cupons que es podien adquirir a botigues de Barcelona i que facilitaven el somni de moltes persones de tenir la casa i l’hort prop de seu lloc habitual de residència. La gent que comprava pel sistema d’acumular cupons no tenia prou diners per edificar. Per tant, es feien unes barraques on guardar les eines de cultiu de l’hort fins el següent cap de setmana. Molts dels estampillaires es van acabar instal · lant de forma permanent en els seus terrenys, entre els indissimulats recels de la gent del poble que veia en aquesta massiva afluència de barcelonins al final del seu modus vivendi. Sorgeixen així barris que mai abans havien existit com Singuerlín, Fons, Llatí, Riu, Santa Rosa, Raval, etc. Els habitatges proliferen com bolets en carrers sense asfaltar, sense la més mínima infraestructura de clavegueram i voreres, sense escoles i sense assistència sanitària. Les terres per al cultiu es venen i els antics jornalers han de buscar feina en la indústria.
Els desequilibris augmentar encara més arran de la celebració de l’Exposició Universal de 1929 a Barcelona. Les famílies immigrants que vivien en barraques a la muntanya de Montjuïc van ser traslladades a Santa Coloma de Gramenet, a l’altra banda del riu, en un barri que es va batejar ràpidament com Cases Barates (Baró de Viver). Els habitatges es van construir a corre-cuita, sense autorització de l’Ajuntament. A la dècada dels vint la població va augmentar de forma brutal: de 2.000 habitants es va passar a 13.000. Els estiuejants burgesos ja no tornarien més perquè havien desaparegut els encants intrínsecs al poblet d’antany.
República i Guerra Civil
L’imparable camí de Santa Coloma cap a una ciutat dormitori, un suburbi obrer de Barcelona, va augmentar sota les dues dictadures que ha patit el nostre país en aquest segle: la de Primo de Rivera i la de Franco. Durant la primera van ser avortats (1923) els intents de constituir l’organització local del sindicat anarquista CNT. En el seu lloc es va crear l’Ateneu Instructiu Colomenc, on anaven molts treballadors a aprendre a llegir ia escriure. Era un servei molt necessari ja que l’escola pública presentava un estat calamitós i el col · legi de les monges que va impulsar Sagarra a finals del XIX s’atenia al conservadorisme de l’Església catòlica. En aquest context, neix l’Escola Nacional Catalana (més tard va haver de canviar de nom i dir-Estudi Nou), fundada el 1923 pel matrimoni Manent. A les seves aules totes les matèries es van impartir en català. A més, va aportar un model educatiu i uns sistemes pedagògics revolucionaris davant la indolència dels seus competidors.
La caiguda de la Monarquia i la proclamació de la II República són fets ben acollits per la població: es recuperen les llibertats i l’animació creix als carrers. S’estableix l’Escola Racionalista a iniciativa de la CNT, obre les portes la Casa del Poble i es constitueix la Unió de Rabassaires. La vida associativa es canalitza a través de diversos locals: el Centre d’Esquerra Republicana (després va ser el cinema Principal), el cafè de can Julià, la societat coral i recreativa El Pensament, l’Escola de Declamació, etc. Per llavors s’inaugura també el mercat Sagarra.
En les eleccions del 12 abril 1931 va ser elegit alcalde Manuel Vilaseca, un industrial militant de la Lliga Catalana que va mantenir una intensa polèmica amb la corporació municipal anterior, designada per la dictadura: en aquell moment Vilaseca es va quedar en minoria al proposar una política de catalanització dels rètols i dels impresos oficials davant homes com Joan Ràfols, Emilio Singuerlín o Enric Sanchis. Els individus que ostentaven aquests cognoms i que representaven les famílies benestants van veure com altres homes de classes humils aconseguien el poder polític a través de les urnes. Així, els dos últims alcaldes republicans van ser el pagès Celestí Boada, afusellat per les tropes franquistes, i el mestre llibertari Josep Berruezo, que va haver d’exiliar per no córrer la mateixa i tràgica sort del seu company.
A l’octubre de 1934 la situació es radicalitza. A Santa Coloma s’organitzen patrulles armades, però aviat arriba la repressió: des de Badalona entren tropes sota el comandament d’un comandant de cavalleria. L’alcalde Josep González i els regidors d’esquerres van ser detinguts i empresonats. La dreta es va instal · lar de nou en el poder fins a la victòria del Front Popular de 1936, triomf que va tornar als seus càrrecs a l’Ajuntament als regidors represaliats al bienni conservador.
Durant la República es van arrossegar les seqüeles del crack del 29, que va afectar greument l’economia mundial. A sobre, la Guerra Civil va retardar la sortida de la crisi i va incidir negativament en la majoria deles activitats productives: entre 1936 i 1938, a Santa Coloma, es perden 8 indústries i es paralitza el sector de la construcció. Tot això repercutiria en un considerable augment de l’atur. A l’alçada de 1935 la propietat de la terra estava molt repartida. Els grans hisendats havien passat a la història.
La Guerra es va viure a Santa Coloma com en altres parts de Catalunya. Es va crear el comitè antifeixista Gramenet del Besòs, la nova denominació del poble, per organitzar la resistència. L’Ajuntament, dominat al llarg del tot el conflicte per la CNT i ERC, va acabar assumint les competències d’aquest comitè i va impulsar una política de beneficència per pal · liar les estretors en què es va veure sumida la població.
A mesura que avança la Guerra, la població arriba a la xifra de 23.000habitantes, dels quals 7.200 eren refugiats. Aquesta dada dóna idea de les dificultats afegides que es van viure a la localitat en un moment de gran carestia de productes bàsics i d’augments dels preus, la qual cosa va afavorir l’aparició del mercat negre. La col · lectivització de vuit empreses i la posada en marxa d’algunes cooperatives van ser les respostes que va donar l’Administració municipal a la picaresca especuladora.
El 27 de febrer de 1939, després de tres anys de misèries, les tropes franquistes entren a Santa Coloma i comença la repressió, les detencions en massa i els ajusticiaments. Celestí Boada, alcalde de Gramenet del Besòs 1937, va ser un més dels afusellats al Camp de la Bota, tot i que les mateixes autoritats franquistes van trobar irreprotxable seva gestió. La memòria de Celestí Boada va ser rehabilitada públicament en 1998 amb la inauguració d’un petit jardí que porta el seu nom al barri del Riu Nord.
Franquisme i transició
La Santa Coloma de carrers sense asfaltar i sense enllumenat públic, deficitària de serveis bàsics, plena de petites cases de l’època dels estampillaires es va mantenir sense grans canvis en la dècada dels 40. No obstant això, entre 1950 i 1975 es produirà la gran metamorfosi: en aquells 25 anys, la ciutat passa de 15.000 a 135.000habitantes. Aquest brutal creixement va ser conseqüència de l’allau migratori que va propiciar l’etapa del desarrollismo franquistes: milers de famílies, majoritàriament del sud d’Espanya, arribaven a Catalunya per forjar-se un futur de benestar.
La ciutat va créixer sobre una xarxa viària heretada dels anys vint i pensada per a un tipus de construcció de caràcter dispers. Moltes cases van ser enderrocades i al seu lloc es van aixecar blocs de pisos a un ritme frenètic. Es va construir sense cap previsió, buscant el lucre i l’enriquiment ràpid: els especuladors van fer estralls fins al punt d’aixecar blocs a la falda de la muntanya, quan ja gairebé no quedava espai per més pisos. Els barris de Les Oliveres i Can Franquesa han quedat com a exemple de fins a quin límits pot arribar la voracitat humana i la falta d’escrúpols.
En aquest context i malgrat la repressió, la resistència antifranquista es va organitzar als barris. Les parròquies i els centres socials van ser vehicles d’inquietuds polítiques i ànsies de llibertat, així com la revista Grama, el primer número va aparèixer el 1969 ja amb una clara línia de denúncia. Tampoc van faltar les mobilitzacions, com la que es va produir el 1971 per reclamar un ambulatori, o la de 1974 quan van ser acomiadades 220 treballadores de la fàbrica Casadesport. El 1976 milers de persones van reclamar la preservació de Can Zam per al poble i fer en aquests terrenys un gran parc. Aquest mateix any les entitats populars recuperen la Festa Major d’Estiu amb l’esperit participatiu i de compromís que va emmalaltir durant altres períodes
El 1979 se celebren les primeres eleccions municipals. El triomf de l’esquerra és irrefutable. Socialistes i comunistes sumen 24 de los27 escons de l’Ajuntament, la qual cosa permet la posada en marxa d’una política progressista, de fre a l’especulació, de creació d’equipaments i de recuperació del patrimoni.
Les forces progressistes que han governat Santa Coloma a la dècada models 80 i dels 90-primer amb Lluís Hernández com a alcalde i després amb Manuela de Madre-van rebre del moviment veïnal el Pla Popular, un catàleg impressionant d’alternatives als problemes d’infraestructures que va heretar la ciutat del tardo franquisme. Aquest pla es va publicar el 1978 i va ser fruit del consens i de les solucions que van apuntar molts homes i dones compromesos amb la seva ciutat, amb gran respecte al seu passat i amb la mirada posada en el benestar de les properes generacions.
Text original publicat per l’Ajuntament de Sta Coloma «Sta Coloma de ahir i de avui».